El Dos Torres tanca les finals de Catalunya amb podi, TOPs i subcampionat

El Campionat de Catalunya Individual per Edats 2026 ja és història, i el tancament per al Club d’Escacs Dos Torres Sant Cugat deixa un balanç francament potent. Fa uns dies ja vam explicar com anava la primera part del torneig, amb el gran TOP5 del Martin Esteban al sub08 i amb els primers moments destacats de l’expedició. Per això, en aquesta crònica final ens centrarem en el desenllaç i en els resultats definitius, que acaben de donar forma a una setmana molt exigent i, alhora, molt profitosa.

👉 Si vols llegir la notícia anterior amb tota la primera part del campionat, la tens aquí: crònica prèvia de les finals de Catalunya.

👉 I si vols consultar la classificació completa i els resultats oficials, els pots veure aquí: resultats oficials del campionat.

Un tancament de torneig amb molt pes

Per començar, els titulars forts són molt clars. El Teo Molinero ha acabat 3r de sub10 amb 7 punts. Tot seguit, el Guiu Morera ha firmat un molt seriós TOP6 al sub10 amb 6,5 punts. Igualment, la Laia Cid ha tancat el sub12 en una gran 7a posició amb 6,5 punts. Dit d’una altra manera, el club ha tingut tres jugadors instal·lats de ple a les posicions capdavanteres.

A banda d’això, també hi ha altres resultats que cal posar molt en valor. L’Oliver García ha acabat TOP14 al sub10 amb 6 punts. L’Alexander Jiménez ha tancat el campionat com a TOP15 al sub12 amb 6 punts. I, de retruc, l’Anton Puignero ha completat una de les escalades més fortes del club fins al TOP21 al sub14 amb 5,5 punts.

En resum, no es tracta d’un únic resultat lluït, sinó d’un conjunt molt sòlid. I això, en un campionat tan llarg, diu molt.

Teo Molinero: un podi construït a cops de martell

El torneig del Teo Molinero mereix una mirada especial, perquè ha tingut de tot. Arribava a la segona meitat del campionat amb una situació força incòmoda. D’entrada, havia perdut de forma bastant imprevisible a la quarta ronda contra Roger López per un despiste. Més endavant, a la sisena ronda contra Patrick Cracco, quan tenia la partida molt ben encarada i pràcticament per guanyar, la història es repetia i el punt se li escapava.

Amb aquest panorama, tot semblava molt costa amunt. De fet, arribava a les últimes rondes una mica despenjat del grup de davant. Ara bé, lluny de quedar atrapat en la frustració, va continuar insistint. I aquí és on es veu el jugador competitiu de debò. Ronda rere ronda, sense fer soroll, va seguir apretant.

Finalment, va acabar el torneig amb un 3 de 3 a les últimes rondes. A més, l’última victòria va arribar contra Maxim Estrada, cosa que li permetia tancar amb 7 puntazos i assegurar-se el podi del sub10. Per això mateix, aquesta tercera posició té molt valor: no arriba per inèrcia, arriba per insistència, per caràcter i per no deixar de picar pedra quan el torneig s’havia torçat.

Vist així, el podi del Teo explica molt més que una classificació final. Explica la capacitat de recuperar-se, de tornar-hi i de competir fins al final sense fer una passa enrere.

Guiu Morera: literalment imbatible

Si el torneig del Teo és el de la remuntada, el del Guiu Morera és el de la regularitat impecable. Dit clar: no ha perdut cap partida en tot el campionat. O guanyava o feia taules. I això, en una categoria amb tant nivell, és una barbaritat.

A més, la notícia anterior ja recollia un dels moments més potents de tota la setmana: les taules contra Marc Barceló, campió mundial de blitz. Aquella partida ja ens havia deixat clar que el Guiu estava competint a un nivell altíssim. Doncs bé, no va ser cap flor d’un dia. Va continuar amb la mateixa solidesa i ha acabat el campionat amb 6,5 punts de 9, cosa que li assegura una posició TOP6 absolutament merescuda.

Encara més, el valor del seu torneig no és només numèric. El Guiu ha transmès la sensació de ser un jugador molt difícil de tombar. I això, en una competició de nou rondes, és un senyal excel·lent.

Oliver García i Olivia Marín: molt més a prop del capdavant del que marcava el rànquing

També cal posar el focus en l’Oliver García, perquè el seu torneig ha estat molt seriós. Arrencava des de la posició 33 del rànquing inicial i ha acabat 14è amb 6 punts. Això vol dir competir molt per sobre de la posició de sortida i mantenir-se tota la setmana en una franja alta. En conseqüència, el seu resultat és dels que fan pujar molt la nota global del club.

Al seu costat, l’Olivia Marín també ha deixat una impressió molt bona. S’ha quedat a un pèl de ser la campiona femenina, sent a més de primer any, i ha acabat amb 5 punts. El desenllaç ha estat especialment cruel, perquè per sensacions, per actitud i per nivell de joc mostrat era una de les favorites. Amb tot, el desempat no la va afavorir, i una altra jugadora amb els mateixos punts es va endur el trofeu.

Sigui com sigui, el seu campionat té molt valor. I, mirant cap endavant, el missatge és clar: hi ha base, hi ha nivell i hi ha marge per continuar pujant.

Sub12: la Laia molt amunt i l’Alexander molt a prop de tot

La categoria sub12 ha estat una de les que més hem patit. I l’hem patit perquè hi havia molt nivell, perquè cada ronda pesava molt i perquè hi havia opcions reals de quedar molt amunt. En aquest context, la Laia Cid ha aconseguit una gran 7a posició amb 6,5 punts. Tot i això, també queda una certa sensació de gust agredolç, ja que la Lola Fernández s’ha endut el títol de campiona femenina amb 7 punts, només mig punt per sobre.

Malgrat aquest detall, el torneig de la Laia és molt bo. De fet, va guanyar o va fer taules contra tots els rivals excepte contra Leo Badia, que, a la postre, va acabar sent el campió invicte de la categoria. Per tant, més enllà del lloc final, estem parlant d’un campionat de molta qualitat.

Just darrere, l’Alexander Jiménez ha acabat amb 6 punts i una molt bona 15a posició. En el seu cas, hi ha dues rondes que probablement expliquen bona part del resultat final. D’una banda, a la ronda 6 va haver d’acceptar unes taules contra Marc Mumbrú per falta de temps quan estava molt millor. De l’altra, un error inesperat a la ronda 7 el va fer caure de la lluita per entrar al TOP10.

Tot i així, el seu campionat continua sent excelent.

Anton Puignero: una escalada enorme al sub14

Al sub14, el gran salt l’ha protagonitzat l’Anton Puignero. Començava el campionat a la posició 60 del rànquing inicial i l’ha acabat a la posició 21 amb 5,5 punts. És una escalada molt forta i, sobretot, molt meritòria.

A més, el seu resultat no s’explica només per la classificació final, sinó també pels rivals contra els quals ha puntuat. Ha tret un parell de taules contra jugadors de 1900+ d’ELO català i ha sumat victòries contra 1800+. Per acabar-ho d’arrodonir, a l’última ronda va guanyar a Quirze Pau, cosa que li permetia sentenciar un torneig molt complet.

En altres paraules, és exactament el tipus de campionat que fa créixer un jugador i que reforça molt el rendiment global del club.

Subcampions de la Copa Promoció en només el tercer any de vida

Per últim, una de les grans notícies col·lectives del torneig: el Club d’Escacs Dos Torres Sant Cugat ha quedat subcampió de la Copa Promoció. Aquesta classificació paral·lela agrupava els jugadors més ben situats en el rànquing i, aquí, el rendiment del club ha estat excel·lent.

En concret, el Teo, el Guiu i la Laia han sumat molt fort i han estat decisius per assolir aquest resultat. Per això, aquest subcampionat té un valor especial. No parlem només d’un trofeu més, sinó d’un reconeixement al rendiment global del club en un campionat d’alt nivell. I, a sobre, arriba en el tercer any de vida del projecte.

Això reforça encara més la idea que aquest no ha estat només un bon torneig puntual, sinó una setmana que confirma la solidesa del camí que està fent el club.

Tancament final

Arribats aquí, la fotografia final és molt bona. Hi ha un podi del Teo, un TOP6 del Guiu, un TOP7 de la Laia, un TOP14 de l’Oliver, un TOP15 de l’Alexander, una gran pujada de l’Anton i, a més, un subcampionat de la Copa Promoció que arrodoneix l’expedició.

Naturalment, darrere de tot això hi ha molt més que punts: hi ha feina, hi ha nervis, hi ha capacitat de reaccionar, hi ha qualitat de joc i hi ha un grup que continua creixent. Per això, aquest campionat deixa una sensació molt clara: el Dos Torres no només hi és, sinó que cada vegada hi és més amunt.